La ascensión a los infiernos

Pues eso, que ya han empezado los concursos y estoy que lo peto.  En el primer concurso pesqué poco y en el segundo nada.  Ahí estamos, en modo ascendente.  Avanzando desde la nada hasta las más alta cuotas de la miseria.  Para que luego digan que uno no se esfuerza.  Puedo alegar a mi favor que no dispongo de la caña enchufable, ya que un exceso de confianza me hizo caer en malas manos.  ¿Verdad Emilio?  Pero este es un tema que quizá merezca ser abordado en otra ocasión.  De momento no me valen excusas.  La estoy cagando sistemáticamente.  Como siga así voy a parecer el Zaragoza.  Dándolo todo.  Luchando por la permanencia.  Haciendo un esfuerzo final para no quedar el último y si finalmente no quedara el último celebrarlo como si de una gran victoria se tratase.  En fin.  Por lo menos Pau se mantiene en la línea y en va entre los tres primeros.  A ver si por lo menos alguien en la familia salva el honor, porque lo que es yo para ratos tengo.

Seguiremos informando o llorando, que para el caso…

"Maburro"

 

DE VACANCES A ASTÚRIES

Seguint en los relats de lo que hem fet durant l’estiu volem explicar allò que ens feia més il·lusió.  Lo viatge de pesca a Astúries.

Vam estar tot l’any recopilant informació sobre la normativa de pesca al Principat.  I podem avançar que no ha sigut una feina mica fàcil.  Llegir lo butlletí, intentar entendre-ho i desprès un parell de trucades al govern asturià que, tot sigue dit, ens van atendre molt amablement i ens van resoldre tots los dubtes.  A més d’això vam estar buscant informació sobre quines són les mosques més efectives al riu que teníem pensat.

Con que l’any d’antes ja havíem estat, més o menys ja teníem idea d’on volíem anar.  Lo nostre destí havia de ser lo riu Cares.  Concretament volíem pescar lo tram que comença al camping d’Arenas de Cabrales.  Un entorn fantàstic i on l’any passat vam poder veure moltíssimes truites encebant-se.  Érem tot emoció.  Tanta emoció érem que vam descuidar aspectes essencials com que vam anar a pescar los dos darrers dies de la temporada.  I tantes ganes teníem de pescar que lo primer dia vam entrar al riu a les quatre de la tarda, en una calor que flipaves.  Com era d’esperar allí ni encebes ni mosques ni rés de rés.  De tota manera anàvem molt motivats i vam llençar la mosca seca a dret i esquerre esperant que en qualsevol moment sortís la sorpresa.

Prova evident de lo motivats que estavem

Rés de rés. Desprès de tres hores estàvem esgotats i tot i poder gaudir d’un escenari excepcional la nostra moral no aguantava més.  Sortint del riu ens vam trobar un xiquet que estava pescant amb una corda de mosques ofegades.  Li vam preguntar que tal havia anat i ens va treure una preciosa truita de la butxaca.  Ens va donar un ensurt de mort.  De sobte trobar-te davant d’un cadàver de la tant desitjada truita ens va paralitzar.  Quina llàstima, però con que tampoc no era rés il·legal nos ens vam veure en cor de fer lliçons de rés.  Lo que vulgui entendre què és la pesca esportiva ja ho hauria d’entendre.  De tota manera vam aprofitar per veure una mica quines mosques feia servir, a quines hores estava pescant i vam tractar de traslladar-ho a la nostra obsessió per la pesca a mosca seca.

Al dia següent ens vam arrimar a Arenas de Cabrales i a una botiga vam comprar unes mosques ofegades en forma de formiga amb ales, ja que estava bastant núvol, i unes altres que ens van aconsellar a la botiga.  Vam fer una mica de turisme, vam dinar tranquil·lament i al tard vam tornar a baixar al riu.  Vam ficar una mosca seca en paraxut feta amb seda gutterman R753 color del número 5 i una formiga d’ales ofegada en tàndem.

Les mosques pescadores.  Sobretot la de dalt.

Al primer llançament Pau va tenir la seva primera picada, tot i que no va clavar rés.  Bé això sembla que comença a funcionar.  Acabo de para la canya i començo a llençar lo meu tàndem.  Una picada a la formiga alada ofegada i la moral ja tornava a estar en forma, tot i que no vaig aconseguir clavar rés.  Vam continuar pescant i veien com les truites s’encebaven sobretot a sota dels arbres de les vores.  Llençàvem i les picades s’anaven succeint, però no aconseguíem clavar rés de rés.  Finalment veient que picaven sobretot a la mosca en paraxut vam prescindir de la formiga alada, per veure si així aconseguíem no fallar les clavades.  Però les continuàvem fallant totes.  Lo que estava passant era que hi havia milions de truites molt petites que picaven sense parar, però cap tenia prou tamany com per a aconseguir clavar-la.

Sembla mentida que poguessim estar pescant astí.

Frustrats, tot i que menys que lo dia anterior, vam abandonar la jornada de pesca.  Al dia següent vam tornar sense la pressió de la pesca, a banyar-nos i a observar lo riu en la tranquil·litat que dona saber que no anàvem a pescar.  Bé, lo de banyar-nos va ser anecdòtic, ja que lo Cares està tant fred que és impossible estar més de un segon submergit.  Des de la vora, Pau, en unes gafes d’aigua embotia lo cap a dins de l’aigua i sortia sorprès de la quantitat de truites que és veien.  Això sí, totes petites, lo que demostra la bona salut del riu i que una altra vegada ens hem de prendre les coses en més calma i planificar les jornades de pesca més en lo cap.

En sortir d'Astúries vam fer turisme per Euskadi i no vam poder evitar anar a Basauri, que es allà on viuen los protagonistes de "Que Vida Más Triste" Borja Pérez i Joseba Caballero.  Ens vam esta foto, però, per més que vam buscar no vam trobar lo Chiripas ni lo Chupacabana.

TARAZONA CITY

Continuem explicant tot allò que hem fet durant l’estiu i ho em explicant un dels viatges que més ens ha agradat.  La visita al pantà de Santa Ana a Tarazona.

Vam sortir un diumenge al matí amb la intenció de passar allí lo dia, ja que a lo tonto a lo tonto està llunytet.  Unes bones dues hores i mitja de camí (si és pobre i no agarres l’autopista).  Quan vam arribar a Tarazona city vam quedar sorpresos de tot  l’art mudejar  que conté.   Una primera impressió ens va deixar en ganes de tornar-hi en temps i fer una mica de visita cultural.

Lo primer que vam fer va ser treure lo tiquet i preguntar com arribar-hi i ens ho van indicar molt amablement.

Anàvem una mica mosques, ja que ens havien explicat que allò era un festival de pescar i no parar.  Quan alaben tant un puesto tenim certa tendència a desconfiar, ja que moltes vegades nos saps ben bé si ha tingut qui t’ho conta un dia excepcional o realment és la tònica general.   En  la nostra habitual mala sort vam pensar que probablement aquell dia los deus de la pesca no ens serien favorables.

Vam muntar los trastes en una ventolera que no és podia ni estar.  Vam aprofitar les restes de prenso del concurs anterior.  Medim l’aigua i en veure que hi havia un fondo bastant regular comencem a pescar.  Concretament comença  a pescar Pau a l’anglesa.  Jo tenia que muntar la enxufable i hem resistia un mica, ja que hem feia por que l’aire me la partís.

 No van passar més de deu minuts que ja va començar lo festival.  Una picada i Pau clava la seva primera carpa que comença una gran lluita.  Treu fil del carret, doblega la canya i dibuixa un gran somriure a la cara de Pau que és deleita en una lluita que és prolonga uns deu minuts.  Al final va eixir una carpa de un quilo escàs.  Però lluitava com si peses deu.

M’animo i munto l’enxufable mentre Pau ja treballa un altra carpa.  Aconsegueixo llençar, tiro una bola de cebo i tres carpes pugen a espentes a menjar-se-la abans que toque fondo.   Clavo la primera i la trec, a tot això Pau ja en portava tres.  Trono a llençar i ara ataquen lo suro.  Estem desbordats en les picades i no tenim temps de res que no sigui treballar les carpes i mirar d’ensalabrar-les.  Desprès de dues hores comença a ploure i a fer un vent huracanat que ens obliga a plegar completament xops.

Impressionant.  No tenim paraules per a descriure lo bé que ho vam passar.  Recordava les pescades de carpes que és feien a Mequinensa fa més de vint anys, quan en poca cosa podies pescar més de vint carpes en tres o quatre hores de pesca.  Però es que astí encara és pescava més...  Això sí, hams com màxim del catorze, fils i goma no massa dobles i suros com més petits millor (tot i que això ho marca una mica l’aire que faci) ja que encara que no ho sembli són peixos de picada subtil i és solten amb molta facilitat.

Però no tot és fantàstic.  Animat per la fabulosa jornada de l’estiu hem vaig apuntar a l’Open Jata de Tarazona.  Puc avançar que rés a veure lo pantà que vam visitar a l’estiu en lo pantà que hem va tocar pescar a l’octubre.  D’una banda, pescadors de Tarazona, hem van comentar que al puesto que hem va tocar no havien aconseguit mai treure peix.  D’altra banda acabava de caure la primera nevada al Monayo i hem vaig fotre de fred tot lo matí.  Resultat una carpa de dos quilos i mig, lo quit de l’enxufable trencat per un altra carpa que damunt és va escapar i tres picades que no vaig veure a temps pel sol que hem pegava als ulls.   Total que no vaig saber gestionar bé la pesca degut a la confiança de les picades de l’altre camí.

Us deixem unes fotos de l’estiu pa fer enveja.